CNT-AIT TARRAGONA-REUS
Nº 13 Març-Abril-99
 

GUERRA

UN PARE NOSTRE DE CADA DIA

IMPUNIDAD DEMOCRÁTICA

FEMINISMO HOY

L’ACCIÓ DIRECTA, UNA EINA DE LLUITA

CONTRA LA COMPLICITAT DE LA CONFORMITAT I EL SILENCI ARMEM ELS NOSTRES DESSITJOS D’UN MÓN MILLOR

FUMIGACIONS I CULTIUS ECOLÒGICS

CONCENTRACIONES

 

 

Índice

GUERRA

Hace muchos años que en los Balcanes hay guerra. Nos hemos acostumbrado a ella de la misma manera que lo hemos hecho con las múltiples guerras ? muchas de ellas ni siquiera las recordamos porque no son noticia ? que hay en el mundo. Sin embargo a veces salta a primera noticia en los titulares de los periódicos, de la televisión y entonces es cuando los acomodados occidentales de repente nos damos cuenta que una guerra no es una película con muchos fuegos artificiales. El estómago se nos encoge con l@s niñ@s muert@s ? parece que los adultos y l@s viej@s tengan menos derecho a vivir ? y entonces la opinión pública presiona a los gobiernos occidentales ?para que hagan algo? ante la barbarie. Todas las guerras se presentan como luchas entre ?buen@s y mal@s? ? como en las películas - y eso siempre es falso. Una guerra es siempre una tragedia en la tod@s perdemos. No son luchas ideológicas ? aunque se puedan presentar como tales, ni justicieras ? aunque también se presenten así ? lo único importante en ellas son los intereses político-económicos de algun@s. En esta guerra los serbios son los mal@s malísim@s que dirigidos por un loco asesino ? el Sr. Milosevic ? han organizado una cosa llamada ?limpieza étnica? siguiendo el ejemplo de los nazis. Hoy, día 24 de marzo de 1999, la sacrosanta Alianza Atlántica está atacando la ex Yugoslavia para ?defender? los derechos humanos, ?liberar? a la zona de semejante tipejo, en nombre de la ?democracia? y de la ?libertad?. O sea que estamos en guerra gracias a todos es@s polític@s que pretenden convencernos de la bondad de sus intenciones. Casi todos sabemos a estas alturas que los Balcanes han sido una zona conflictiva desde hace 500 años o más, que no son pocos. ¿Cuántos de nosotr@s conocemos esa historia? Yo no, ya lo digo ahora. Ese conocimiento es imprescindible para formarse una opinión crítica y realista de lo que está ocurriendo allí desde hace tanto tiempo. El ataque de la OTAN ha sido preparado desde hace mucho tiempo. El tiempo necesario para crear una opinión favorable, cosa que se consigue fácilmente mediante informaciones manipuladas ? mostrar las barbaridades de unos contendientes y tapando las otras ? imágenes escalofriantes ? como si las guerras fueran un juego de cartas ? e idioteces varias: remarcar las violaciones ? se ve que en las guerras los soldados nunca hicieron eso antes - la crueldad humana, producto de un odio muchas veces creado por otras guerras. El primer paso fue mandar a los cascos azules, así vimos extasiados como los legionarios dejaban de cantar ¡Soy el Novio de la Muerte! para convertirse en un cuerpo pacificador. Ahora los garantes del ?Nuevo Orden Mundial? han debido obtener garantías que Rusia no intervendrá. Todo este tiempo han debido esperar que el Sr. Yeltsin les permitiera ampliar su área de influencia. Pero como a la opinión pública no se le dice ? es de mal gusto ser tan egoístas ? nos montan otra vez la película del malo-malísimo. Lo que menos les importa a l@s poderos@s del mundo es el sufrimiento humano, sobre todo si consideramos el dato cierto de que el tráfico de armas es el negocio que da más dinero. Quieren más poder, simplemente. No son mejores que los Milosevic y mantienen en el poder a ?locos asesinos? tan ?malos malísimos? como él que serán ?intocables? mientras sirvan a sus intereses. Mientras tanto seguiremos viendo guerras en las teles, cualquiera de ellas, content@s de no estar allí, y el ?nuevo orden mundial? seguirá ?organizándose? y seguiremos oyendo que las democracias occidentales con USA al frente están en ?misión humanitaria? para salvar a las víctimas de los descendientes ideológicos de los nazis. Olvidaremos así que el mayor genocidio de la historia lo cometieron los descendientes de tamaños seres bienpensantes ? 500 millones de indios dejan a Hitler como un aficionado ? genocidio que sigue su marcha ante la indiferencia general. Olvidaremos también el resto de los genocidios cometidos por los human@s que no son tan recordados como el de los judíos ya que los grupos que lo sufrieron no tienen apoyos económicos ni grupos de presión que nos los vayan recordando. Así parece ser que los crímenes se miden con un doble rasero, el rasero del interés. Nuestra imaginación está tan muerta que sólo reaccionamos ante lo más horrible y lo más macabro. Nuestra pasividad ? provocada, es cierto ? es tal que nos convierte en cómplices igual que convirtió en cómplices a los alemanes que, a pesar de saber lo que ocurría cerca de sus casas, prefirieron dejarlo a un lado y no complicarse la vida, exactamente igual que hacemos nosotr@s. Si fuéramos capaces de considerar a tod@s l@s human@s como nuestros iguales, si no nos dejáramos manipular en nombre de una bandera, una raza, un líder, una religión, por el mismo odio creado por todo eso, la gente sería incapaz de matar a otr@ ser humano y es@s que se enriquecen o que ganan poder en las guerras lo irían perdiendo. Artemisa.

CNT- AIT TARRAGONA-REUS Nº 13 Març – Abril 99

ÍndiceUN PARE NOSTRE DE CADA DIA

Cada dia ens llevem, ens rentem les mans i la cara, tot i que no tothom ho fa, i ens disposem a fer quelcom: anar a la feina, a classe, les feines de casa... La mateixa monotonia dia rera dia. Potser arriba un moment, tan sols un, en que pensem que no ens trobem com voldríem. En aquest punt és on ens disposem a triar entre diversos camins. I... Potser hi ha algú que es decideix a lluitar, crear, imaginar i FER els somnis realitat. Mirem al nostre voltant i no veiem més que tristesa, desastres, olorem la pudor de l’ambient, respirem monòxid i alquitrà; toquem pròtesis i alguna seda d’exportació, imitació, és clar, però això sí, pagada a preu d’or. Ni tan sols el marxar al camp ens salva de la pestilència dels productes químics-bomba, i intentar colonitzar un altre planeta..., només ho podem deixar en mans del@s colonitzador@s... Per distreure’ns de la vida agobiant que portem, només és necessari tenir una capsa amb imatges i sons estranys, bé, i el dit que canviï els colors, anomenats canals de distorsió. Així, quan la «Barbie» o el «Ken» de torn fan moneries, nosaltres somiem en convertir-nos en grans personatges. Però, ei!, la crua realitat apareix abans d’anar a dormir, quan volem masturbar-nos o fotre un bon polvo i ens veiem al mirall mentre pixem... Els miralls, un gran invent de l’aristocràcia i la monarquia, ara disfressades amb la meravellosa Democràcia, República o Règim Comunista... Tant se val, apaguem els llums, i «a oscuras tod@s l@s gat@s son pard@s». A l’endemà trobarem feina, tot@s el@s aturat@s d’aquest món, només cal anar a les magnífiques ETT’s (Empreses de Treball Temporal) i així, mica en mica, aconseguirem hipotecar els mitjons, plens de forats, aquells que sempre ens posem amb les sabates martinelli quan agafem el Golf blanc que tenim aparcat al carrer, perquè ja no tenim res més a hipotecar per aconseguir una plaça de pàrquing... La vida continua, acompanyada de la frustració, no podem viure independent@s del@s pares i mares, però sort en tenim si encara podem sortir un dissabte nit i colocar-nos d’alcohol i drogues fins el cul. Per a què ens hauria de preocupar lluitar, crear, imaginar, construir il·lusions, FER...? Quan ens perdem a la gran ciutat, preguntem a un@ amable policia i ens guia, quan intentem viure amb dignitat, el somriure amable es transforma en odi; només pretenen matar tots els nostres somnis; gossos manats per l’Estat, encarregat de la distorsió, la manipulació, el TERROR... Quines preocupacions més tontes, perdem el temps intentant conscienciar persones, quan la festa del dijous és d’entrada LLIURE. I mentre tant, a les presons, PERSONES es moren, són assassinades, privades de l’entrada LLIURE a qualsevol indret. No té importància, la vida és per viure- la, llàstima que les classes socials estiguin tan subdividides i només puguin viure els alts estaments socials; gràcies a Déu i a la Santa Mare Església Cristiana Apostòlica i Romana, nosaltres estem en aquest estament i podem explotar, manar, extorsionar, suspendre, adoctrinar, afaitar el cap per anar a fer el Servei a la Pàtria, violar, robar... Encara tenim ganes de LLUITAR, CREAR i FER?!! GEÒRGIA.

ÍndiceIMPUNIDAD DEMOCRÁTICA

Holanda: Silencio sobre un envenenamiento masivo

Según la ideología oficial de las “democracias verdaderas” todos los ciudadanos son iguales ante la ley, ésta excluye de ámbitos de impunidad del “delito”. Aunque siempre supimos que esta jurídica sentencia era un fraude -ya que lo que instituye es precisamente la impunidad de la ley- presumíamos un cierto disimulo en su aplicación. Sin embargo en la Europa actual ya ni siquiera se disimula y, al igual que en las dictaduras militares y democracias “tuteladas” de todo lugar, la “impunidad” campa por sus respetos y es garantía de los gobernantes. Supimos la pasada semana que un avión civil israelí que se estrelló en Amsterdam (Holanda) hace seis años transportaba un producto para la fabricación de un gas altamente venenoso con fines militares, de guerra química. El gas en cuestión era SARIN, el mismo tóxico que liberaron los miembros de una pequeña iglesia japonesa en una estación de metro de Tokio provocando la angustia y el temor entre la población nipona, inmediatamente altavoceada por la compañía internacional mediática. Ahora, esa compañía apagó los altavoces, seguramente tras concluir que el temible poder de la pequeña secta japonesa no es equivalente al que pueden ejercer los ejércitos de dos pequeños países, como Israel y Holanda. Peor aún con los altavoces en sordina, los hechos revelan la verdadera naturaleza de las relaciones entre “representados” y “casta política representante y gobernante”, que pueden cometer cualquier tropelía y barbarie e incluso hacer gala de esa “ganada” impunidad, en aras al mejor servicio del Estado. He aquí los hechos. Un avión israelí, en el que viajaban personas que ignoraban la naturaleza del cargamento que llevaba la nave, se estrelló contra un edificio de un barrio próximo al aeropuerto de Amsterdam. Desde aquel día unas 700 personas (residentes del barrio, pero también bomberos, sanitarios y voluntarios que habían acudido al lugar del accidente para socorrer las víctimas) comenzaron a sufrir graves problemas de salud: cansancio generalizado, trastornos respiratorios, pérdida de concentración y de memoria, dolores constantes e intensos por todo el cuerpo, etc. En los seis años siguientes -pese a los informes médicos- las autoridades holandesas nada dijeron sobre el posible origen del daño acusado y las israelíes guardaron absoluto mutismo. Ahora, cuando la historia sale a la luz -gracias a las investigaciones médicas del Centro Universitario de Amsterdam, que ha rebelado al periódico NRC Handelsblat sus conclusiones- el gobierno holandés reconoce sin inmutarse, ni reparar en la transgresión brutal y dañina que ha cometido, que “la naturaleza de la carga era conocida, su transporte era legal y había sido autorizado, que la comisión que estudia el caso sabía la naturaleza del cargamento y todos los datos pertinentes se habían ofrecido a los parlamentarios”. Sin embargo, todos callaron y dejaron que la gente -¡no sabemos si los médicos que las atendían!- buscara remedio a una enfermedad que sufrían pero de la que ignoraban la causa. ¿Qué vinculo une a estos pacientes con los parlamentarios que eligen y los “representan”? ¿Es de la misma naturaleza el que establece el creyente elector con el candidato que el del elegido para con su secreto elector?... ¿De nada ni ante nadie tienen que responder los políticos holandese e israelíes?. Daniel Ginés.

ÍndiceFEMINISMO HOY

El día 8 de marzo se celebra el Día de la Mujer Trabajadora, recordando a las mujeres que murieron encerradas en una fábrica mientras reivindicaban un salario equiparado al de los hombres. La mera existencia de este “Día” nos demuestra que la mujer no ocupa el lugar que le corresponde en nuestra sociedad, dejando a un lado los problemas existentes en otras sociedades mucho más represivas. Creo que el acontecimiento más importante del último siglo no ha sido la bomba atómica ni la investigación genética sino la incorporación de la mujer al mundo activo y racional, o sea, al mundo laboral, político, artístico, filosófico, etc. esferas que le habían sido negadas casi sistemáticamente y para las cuales se la consideraba incapacitada. Durante muchos años la lucha feminista ha recorrido muchos caminos para concienciar a mujeres y hombres de la injusta condición en la que se veía – y se ve - el sexo femenino. Esta es una cuestión tan compleja y que tiene tantas derivaciones que es imposible de tratar en poco espacio. Me extenderé en dos temas: el primero el de la consideración de la mujer, el segundo el del progreso femenino en el marco de la sociedad capitalista. Desde que somos niñ@s aprendemos a funcionar con esquemas de poder. En las relaciones humanas parece que siempre debe haber una personalidad dominante y una dominada, en los grupos siempre debe dirigir un/a líder y así debemos defendernos del ansia de poder de los demás o renunciar a nuestra libertad dejando que otr@ nos diga lo que hay que hacer. La misoginia o el miedo a las mujeres, a lo femenino, – una de las armas que ha arraigado más hondo y de la cual la mayoría de las mujeres no se libra en algún momento de su vida – parte de la base de que la mujer es poderosa, es la enemiga, la que con sus malas artes y sus peculiaridades puede dominar o destruirlo todo. Así sobre las mujeres se ha dicho: son irracionales, pasivas, masoquistas, tontas, sólo suspiran por tener un hombre al lado, son criaturas emocionales, manipuladoras, prácticas... y un sin fin de tópicos que todavía funcionan y se transmiten en canciones, películas, conversaciones y demás. Esto hace que la mujer todavía hoy deba probar su inteligencia, su equilibrio emocional, su independencia, sus capacidades “activas y racionales” en general, incluso en ambientes donde esto teóricamente no debería ser así. Y parece que el hombre todavía teme a la mujer cuando se le presenta como su igual. Hace no tantos años el esquema vigente de la sociedad afirmaba que la mujer que trabajaba fuera de casa era una “mala esposa y una madre desnaturalizada que abandonaba el ámbito en el que debía vivir” Actualmente el esquema imperante afirma que la mujer que no trabaja fuera de casa es un ser inútil que vive a costa del sueldo del hombre y así se han montado infinidad de servicios para que la mujer-madre pueda engrosar las filas del trabajo remunerado. Este tema tiene muchos puntos de vista y voy a desarrollar algunos que parecen algo olvidados, quién sabe porqué. De repente, parece que el trabajo del ama de casa no existe: Lavar, planchar, fregar, barrer, cocinar, quitar el polvo, hacer camas, organizar la casa, cuidar niñ@s, abuel@s, etc., todo eso, de repente, deja de existir gracias a los electrodomésticos que deben hacerlo todo solos... con lo cual las mujeres que por cualquier circunstancia ejercen ese trabajo se ven menospreciadas. En cuanto a las mujeres que por pura necesidad trabajan fuera de casa – en algunos casos es imprescindible que trabajen los dos miembros de la pareja para sobrevivir, por ejemplo en las grandes ciudades – se ve forzada a ejercer dos trabajos: el de fuera y el de dentro ya que por mucho que se diga sigue siendo la mujer en la mayor parte de los casos – siempre hay excepciones – la que cuida de la higiene y del orden de la casa, de los niñ@s, abuel@s, enferm@s, etc. Así la “liberación” la ha convertido en una trabajadora múltiple. Vivimos en un mundo donde tod@s necesitamos trabajar para vivir. Hablar del “derecho a trabajar” no tiene sentido ya que trabajar es un deber ineludible. Defender el trabajo realizado en condiciones míseras, en la economía sumergida, desarrollar actividades mecánicas o simplemente aburridas no es ninguna conquista. Lo que quiero decir es que la lucha feminista enfocada dentro del sistema capitalista sólo conduce a una mayor explotación económica y a veces a una interpretación errónea del progreso, por ejemplo, que las mujeres puedan ser militares no es ningún avance social, La mujer sigue haciendo un trabajo gratuito y ahora encima no valorado trabaje o no fuera de casa. Ni la mujer ni el hombre, por el hecho de pertenecer a un sexo o a otro, tienen mayor o menor capacidad respecto a cualquier aspecto de la vida. Los hombres y las mujeres somos diferentes pero tenemos las mismas capacidades. Parece ser que esta afirmación tan simple todavía no ha cuajado realmente en nuestra mentalidad. Artemisa.

ÍndiceL’ACCIÓ DIRECTA, UNA EINA DE LLUITA

Aquesta noció pot ser erròniament interpretada com a acció violenta o revolucionària i, en alguns casos, terrorista. Doncs res de tot això. Al ser la CNT una organització sindical revolucionària que a part de practicar la defensa dels interessos obrers aquí i ara pretén una transformació social que ens dugui a una societat igualitària, lliure i solidària, xoca directament amb els interessos d’explotació i dominació del capital i l’estat. Així doncs, l’acció directa es converteix en una eina de lluita contra el capital i l’autoritarisme, entesa com la no col·laboració i clara desobediència de les regles del joc imposades per la democràcia burgesa, i adopta múltiples forma de pressió i resistència: des de la no participació en eleccions sindicals, passant per l’enganxina, l’esprai o el boicot, fins al sabotatge i la vaga general revolucionària, o la defensa de la pròpia integritat davant la repressió dels governs, etc. Des del punt de vista organitzatiu, l’acció directa és un dels mitjans per reemplaçar el sistema de delegació de decisions i poders a que ens obliga el sufragisme anomenat democràtic. S’ha dit de manera molt gràfica que l’acció directa anarcosindicalista és la relació sense interposicions dels/les treballadors/es amb l’empresa, sense que cap influència mediadora ens aïlli del contacte directe o condicioni les decisions, reivindicacions i mesures a adoptar en defensa dels nostres interessos. D’aquesta manera s’eviten oportunismes i dirigismes de tota mena i que la passivitat converteixi a la CNT en una massa de vassalls mancats d’iniciativa. És per això que rebutgem, per exemple, els comitès d’empresa, o aquells organismes que, es diguin com es diguin, pretenen arbitrar entre l’empresari/a i el/la treballador/a i dictar decisions, i és també per aquesta raó que la CNT rebutja la figura del líder o dirigent, element imprescindible en les altres organitzacions sindicals i polítiques en general. A la CNT cada afiliat/da és una factor fonamental de l’organització. Tots/es tenim el mateix dret i la mateixa capacitat de decisió, i ningú cobra per ser secretari/a general o qualsevol altre càrrec en un comitè. Els acords es prenen en assemblees lliures i s’articulen de baix a dalt, federalment, de manera que els comitès només són òrgans de coordinació i gestió de les decisions sorgides de les assemblees dels sindicats. A més, els comitès són revocables en qualsevol moment que la base de l’organització ho consideri oportú. A la CNT hi ha un axioma: tothom necessari, ningú imprescindible. De tot el que s’ha dit es desprèn que la CNT és apolítica en el sentit d’antipartidista, no el sentit de relació humana en general, doncs l’organització tendeix cap a una reestructuració profunda i natural, dintre de la llibertat, de totes les relacions humanes bàsiques orientades a una finalitat d’ajut mutu i de solidaritat. F.L de Reus CNT-AIT

ÍndiceCONTRA LA COMPLICITAT DE LA CONFORMITAT I EL SILENCI ARMEM ELS NOSTRES DESSITJOS D’UN MÓN MILLOR

El procés de reestructuració de l’Estat i el Capital pren les característiques d’un absolut atac contra la societat. Els obedients són forçats a ajustar-se als nous termes de la seva limitada existència. El desenvolupament dels projectes econòmics i polítics dels patrons pressuposa la submissió, per assegurar una posició en els seus miserables intercanvis; el reforç de l’opressió en el medi social; la exclusió de tot*s aquell*s que són declarats inútils per a la maquinària estatal i econòmica, la immediata supressió d’aquell*s que s’atreveixen a resistir. L’imatge decepcionant dels dominadors, governant cada aspecte de la vida, fou sacsejada per resistències socials que s’expressaven amb l’element explícit del contraatac. Lluites com les dels Solidari@s con Itoiz i la dels treballador*s contra les ETT’s, han aconseguit crear amb la seva decisió, un sòl fèrtil per la connexió i comunicació entre diferents formes de resistir; una comunicació necessària pel creixement de la resistència en si mateix. L’Estat intenta aïllar, reprimir les lluites socials per aturar la ràbia de la gent que resisteix: començant amb una nova guerra ideològica, promovent la manipulació, com un mitjà de control i absorció (premsa, sindicats), i acabant amb la violència policial, les persecucions i l’empresonament dels que lluiten. Els últims anys hem vist a molt*s d’ell*s als jutjats (treballador*s amb ofici o en l’atur, estudiants, anarquistes, insubmissos a l’exèrcit...). Atravessant les fronteres de la marginació social, actuem, el*s anarquistes, en solidaritat amb tot*s aquell*s que no dubten en excedir els límits de la simple protesta social victimista, i passen a la resistència activa. Mostrem que cada atac parcial dels patrons és una manifestació més de l’atac total dels que manen al poble. Continuem crítics i agressius contra les actituds de mediació, proposant l’autoorganització en la lluita. Per limitar la dinàmica d’aquestes lluites, l’Estat es fixa en els factors més radicals i especialment en el*s anarquistes -a causa de la seva acció global i multiforme- intensificant el terrorisme polític, ideològic i policial que durant anys ha estat operant contra ell*s. Itàlia, Grècia, Espanya, Estats Units, etc. tenen persones a la presó per lluitar per un món millor. Aquest*s company*s fan front a la presó per la seva acció de solidaritat en les lluites socials. L’Estat, tancant als nostres company*s, persegueix aturar el camí de radicalització i perfeccionament de les lluites, l’esforç d’aquestes lluites per sobrepassar allò controlat i moderat, l’intent de connectar diferents lluites. Mantenint- los a la presó com hostatges, els que manen envien un clar missatge per aterroritzar a tot*s aquell*s que lluiten i resisteixen; qui no compleixi les seves ordres serà perseguit i empresonat. Promoure la solidaritat amb el*s presos socials és penetrar en la consciència de la gent que resisteix contra l’atac total dels governants és buscar l’enteniment de la necessitat d’una confrontació conjunta d’aquests casos. La nostra solidaritat amb el*s anarquistes empresonats és la continuació de la lluita en si mateixa contra l’Estat i el Capital; és enriquir la nostra forma de participar en les lluites, comunicar l’esperit de la revolta, connectar amb les persones que resisteixen. En aquesta lluita continuem junt*s amb el*s nostres company*s empresonats. La seva participació en la lluita, durant molts anys i de molt diverses formes, consisteix segons l’Estat la prova de la seva culpa. Per nosaltres, és una raó més per considerar-los i sentir-los inseparables de la nostra història, de la nostra acció, del nostre moviment. . No deixarem a cap del*s nostres company*s en les mans de l’Estat. En la guerra contra el poder i la dominació, la solidaritat és la nostra arma. El terrorisme dels patrons no ens pot desarmar. “No tenen poder els nostres enemics per fer-nos perdre el coratge”. La presó i la persecució són motius per lluitar. Movem-nos en la lluita social, trencant les barreres de les divisions socials imposades (aturad*s, precaris, mestresses, estudiants, grans...) per cercar noves confrontacions i nous al·liad*s, promovem la resistència, l’autoorganització i el recolzament mutu.

LLIBERTAT PER TOT*S ELS PRES*S! CONTRA L’ATAC GENERALITZAT DE L’ESTAT I EL CAPITAL OPOSEM LA SOLIDARITAT I EL CONTRAATAC!

 

ESTUDIANTS ANARQUISTES CNT-AIT

ÍndiceFUMIGACIONS I CULTIUS ECOLÒGICS

Fa trenta anys, precisament amb el franquisme, les comarques del Baix Ebre i Montsià van començar a rebre tractaments aeris amb insecticides contra la mosca de l’olivera. Dins de les 40.000 Ha. Fumigades actualment, hi ha finques dedicades a l’agricultura biològica, que veuen perillar la catalogació com a tals i, per tant, també el mitjà de vida d’aquests pagesos i finques, els/les propietaris/es de les quals no volen que siguin fumigades. La Substància que s’hi aboca (dimetoat, un insecticida organofosforat) afecta la salut humana i pot produir símptomes lleus i, fins i tot, intoxicacions greus, amb conseqüències serioses per a la salut. El termini de seguretat que s’ha de respectar de que es realitza el tractament va de 30 a 60 dies. Durant aquest temps, la producció d’hortalisses i fruits hauria de quedar inhabilitada per al consum. El sistema d’identificació de “finques exemptes” de tractament aeri amb banderes reflectants no resulta gens eficaç, i ja que només l’aire és suficient per traslladar l’onada d’insecticides. La publicitat sobre el tractament que reparteix el DARP (Departament de Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat) és enganyosa en diversos punts, ja que la població de mosca, segons aquest estament, es eliminada en el 85%. Contrastant les dades aparegudes a la premsa “...de fa quatre anys, els nivells de mosca s’han multiplicat per 20”, la qual cosa pretén solucionar tot sumant 150.000 litres de dimetoat a la campanya del any 98 d’1,2 milions de litres. Així doncs, assegura que el dimetoat és respectuós amb la fauna auxiliar quan realment és letal per a la de sang freda. Hi ha experiències properes (al País Valencià) de tractaments biològics contra la mosca de l’oliva a través dels seus predadors naturals ó a través de feromones, amb resultats força satisfactoris. És un camp cap al qual s’ha d’adreçar la lluita contra aquesta plaga. Amb tot això, tenim una mosca de l? olivera esdevinguda resistent al tractament; la terra, amb flora i fauna contaminades; i la pagesia, que en un començament era oposada e indignada, avui col·labora per que el tractament és gratuït i, a causa de la por a les plagues, perd subvencions i fa cas d’uns criteris influenciats pels interessos econòmics de grans empreses fitosanitaris i química agrícola, instal·lades a la nostra província, que fabriquen verins per a la nostra terra i la nostra gent. Gràcies a elles ens resulta així de “sa” produir l’oli de la dieta mediterrània de què tant presumim. Sector del Montsià del S. O.V. Maestrat CNT

 ÍndiceCONCENTRACIONES

En Tarragona: Contra el abuso de la ETT Adecco el día 9 de Abril a las 18h en la Rambla. (ETT Adecco). 1º de Mayo a las 19h en el balcón del Mediterráneo. En Reus: Contra la explotación de las ETT’s el día 10 de Abril a las 19h en la Plaza Prim.

L’ADOQUÍ  MARÇ – ABRIL 99 CONFEDERACIÓ NACIONAL DEL TREBALL

CNT-AIT TARRAGONA-REUS  ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DELS TREBALLADORS

 Índice